PRC Àmbit Sòciocomunitari - Aula 1

Públic

Després de les primeres dues setmanes d’implementar el projecte, em vaig adonar que no només estava passant coses dins del grup, sinó que també hi havia un moviment dins meu. El contacte directe amb aquests adolescents en risc social em feia pensar contínuament: com m’hi estic relacionant? Què espero d’ells? Estic fent realment alguna cosa que els ajudi?

Enmig d’això, vaig començar a preguntar-me quin era el meu lloc com a psicopedagoga en pràctiques. No sóc una educadora referent del grup, però tampoc estic aquí només per mirar des de fora. Sóc una persona que, amb respecte i discreció, ha d’anar construint vincles i escoltant des d’un lloc de confiança. I no és gens fàcil, perquè el ritme del centre obert és intens, els adolescents poden mostrar resistències i jo mateixa encara estic aprenent a trobar el meu espai.

Recordo un divendres, durant el cercle de paraula, quan un dels nois va dir baixet: “A mi em costa parlar aquí, però m’agrada que em deixeu estar”. Aquella frase em va tocar molt. Vaig entendre que només ser-hi, amb presència i respecte, sense pressionar, ja és molt. La confiança no surt d’un dia per l’altre, es construeix poc a poc, a base de ser coherent i estar emocionalment a prop. És com un fil invisible que fa que dues persones es puguin trobar de veritat.

També vaig veure que les meves intervencions funcionaven més quan partien d’escoltar de debò i no d’un guió escrit. De vegades, el millor que puc fer és deixar espai, aguantar el silenci o fer preguntes amb cura. Aquí és on vaig pensar en Rogers (1961), que diu que només quan una persona se sent realment escoltada pot començar a canviar.

Amb tot això al cap, vaig seguir observant el que passava al grup. I, curiosament, quan em sento més connectada amb el meu propi lloc, puc entendre millor què necessiten ells. Lentament, vaig veure que alguns adolescents trobaven en el cercle de paraula no només un moment per parlar, sinó sobretot un lloc on sentir-se reconeguts sense pressió. El fet de seure en rotllana, encendre l’espelma que ja comencen a veure com un símbol de calma, creava un ambient especial, gairebé com un ritual.

Hi ha setmanes en què gairebé no diuen res important, però la manera com respecten els torns, o com algun altre ajuda a explicar el sentit de l’espelma als que acaben d’arribar, ja em parla d’un vincle que es va teixint en silenci. I em pregunto: com puc mesurar això? Potser el més important és sostenir l’espai, validar que hi són i no forçar canvis, perquè així es produeixen transformacions internes.

Un moment que em va marcar va ser quan una noia que normalment es mostra desafiant amb els adults es va oferir a encendre l’espelma i a donar les consignes. Ningú li ho havia demanat. Va ser un gest petit però molt significatiu. Em va fer pensar en Freire (1970) i la seva idea que l’educació ha de ser una pràctica de llibertat, quan les persones se senten protagonistes i no només receptores, poden començar a empoderar-se.

Tot plegat m’ha fet veure que el meu lloc no és només proposar activitats o recollir dades, sinó sostenir processos, captar allò que passa més enllà de les paraules i adaptar-me cada dia. Com diuen Colobran i Sales (2017), la psicopedagogia en contextos socials ha de tenir una mirada integral, que posi els vincles al centre de la intervenció i no només com una condició prèvia.

I mentre vaig trobant el meu lloc, me n’adono que també em transformo. Potser això és el més valuós: adonar-me que no només acompanyem canvis, sinó que nosaltres també canviem amb ells.

Referències bibliogràfiques. 

• Colobran, A., & Sales, L. (2017). La psicopedagogia comunitària i els vincles socials. Editorial UOC.
• Freire, P. (1970). Pedagogia del oprimido. Siglo XXI Editores.
• Rogers, C. R. (1961). On becoming a person: A therapist’s view of psychotherapy. Houghton Mifflin.