PRC Àmbit Sòciocomunitari - Aula 1

Públic

Bon dia a tothom,

Primer de tot, perdoneu-me, per motius personals realitzar la tasca de les entrades al Folio m’ha quedat enderrarit.

El 20 d’abril va ser un dia molt especial per a mi. Després de setmanes observant, escoltant i coneixent el grup d’adolescents del centre obert, començava oficialment la implementació del meu projecte d’intervenció. Em vaig llevar amb una barreja de nervis i il·lusió. Era com si tot allò que havia anat pensant, escrivint i preparant finalment prengués vida.

Em feia respecte. Treballar el món emocional no és fàcil, i menys amb adolescents que viuen situacions complexes. Però també em sentia molt motivada: volia oferir-los un espai diferent, on sentir-se escoltats i tenir l’oportunitat de posar paraules al que sovint queda dins. Per això vaig decidir començar amb una activitat que per mi era clau: “El meu monstre emocional”. Una proposta senzilla, però molt potent, que permetia expressar emocions a través del dibuix i la metàfora. No buscava grans discursos, només obrir una petita escletxa que permetés mirar cap endins.

Va ser curiós veure com alguns joves es van llançar de seguida a crear el seu monstre, mentre d’altres preferien observar des de la distància. I vaig entendre que, en aquest tipus d’espais, no cal forçar res. La confiança es construeix a poc a poc, amb respecte i molta paciència. Com diu Petermann (1999), la confiança no es pot imposar, sinó que es va desenvolupant a mesura que l’altre percep que no serà jutjat ni exposat. I això és el que vaig intentar fer: oferir presència, escolta i autenticitat.

Durant la setmana també vaig participar en dues activitats fora del projecte: la sortida de Sant Jordi i la visita a Girona Temps de Flors. Tot i que no eren dies oficials de pràctiques, vaig voler-hi ser. I va ser una de les millors decisions. Aquelles estones més informals, de caminar pel carrer, mirar parades, fer fotos, o simplement riure plegats, van ajudar molt més del que esperava a generar un vincle més natural amb el grup. Vaig sentir que començaven a veure’m no només com una “persona en pràctiques”, sinó com algú que realment volia estar allà amb ells. I això, per a mi, va ser un gran pas.

També vaig compartir amb el grup que l’activitat que començàvem no era “perquè sí”, sinó que havia nascut de l’enquesta que els havia passat unes setmanes abans. Volia que sabessin que les seves opinions havien estat escoltades, i que tot allò que proposava tenia sentit perquè sortia d’allò que ells mateixos havien expressat. Crec que això va ajudar a crear un primer acord implícit: “si tu m’escoltes, jo també t’escoltaré”.

Aquesta primera setmana de projecte ha estat intensa, però molt enriquidora. He après que cal estar molt atenta als petits gestos, que no sempre és el que es diu el que més parla, i que crear un espai segur passa per ser coherent, propera i pacient. I, sobretot, he confirmat que quan es treballa des del respecte i el vincle, alguna cosa sempre comença a moure’s, encara que sigui molt a poc a poc.

Petermann, F. (1999). Psicologia de la confianza. Herder: Barcelona.